No recorde l’any concret. No recorde si anava amb cinta en el pèl, amb pantalons llargs o curts o, fins i tot, amb aquelles sabatilles de velcro que portàvem tots els xiquets dels vuitanta. El que sí que recorde és aquella camiseta de cotó que em van donar aquell dia. El dia de la meua primera carrera. Entre aquella camiseta i les 20 o 30 que tinc hui en el calaix han passat quasi tres dècades, però han passat moltes més coses.
El cotó ha passat a ser teixit tècnic. Les sabatilles ara són voladores. Els pantalons, malles i begudes per a esportistes són intel·ligents. Però el que no ha canviat és una cosa: l’emoció i els valors.
Aquell dia es va sembrar una llavor. Aquell dia vaig córrer la Volta a Peu. Vaig tardar anys a tornar a córrer, però quan ho vaig fer vaig sentir una enorme emoció en tornar a retrobar-me amb aquells valors que vaig notar eixe dia de fa quasi 30 anys. Aquell dia em vaig esforçar com si fóra a guanyar, vaig esbufegar perquè al cap de cinc minuts fent un esprint no podia més, vaig notar un poc de dolor i vaig aprendre a evitar-ho i, sobretot, vaig riure. Vaig riure molt amb els meus companys. Aquella va ser la llavor de l’afany de superació que note hui, d’aquell esforç que porta evidents millores quan entrenes, d’eixe conéixer-me a mi mateixa que m’envaeix quan córrec.
Estic convençuda que li haurà passat a moltíssimes més persones de la meua generació. La primera vegada que notem els nervis i l’emoció d’una carrera va ser en una Volta a Peu, encara que par a nosaltres semblara un Campionat del Món. Aconseguir ajuntar a desenes de milers de persones, moltes de les quals solament corren eixe dia a l’any, té molt mèrit. El mèrit de Correcaminos, de gent compromesa perquè sap que està fent alguna cosa bé. I, damunt, et regalen una camiseta de cotó. Em va agradar tant que la vaig convertir en pijama durant un parell d’anys. La camiseta de la meua primera carrera.