Quan era xicoteta, l’únic esport que veia fer als meus pares era córrer darrere de la meua germana i meu per a portar-nos d’un lloc a un altre, treballar i poder arribar a tot. No obstant açò, a pesar que ells no s’havien posat un xandall en la seua vida, la meua mare insistia –es podria dir fins i tot que ens obligava, la qual cosa avui li agraïsc moltíssim– al fet que férem almenys una activitat esportiva com a extraescolar, la que volguérem, però calia moure’s. Una, que sempre ha sigut horrible en aquests menesters, va provar de tot: gimnàstica rítmica, handbol, voleibol, ballet… I així va passar la meua vida escolar.
A casa, la nostra única relació amb l’esport es basava a acudir de tant en tant a veure al Llevant en Segona B i les Escoles Esportives Municipals. No obstant açò, sí hi havia una cita que es comentava cada any: La Volta A Peu.
No es tractava d’eixir a córrer, que també, era un esdeveniment social. Alguns dels meus companys anaven amb els seus pares i després el dilluns venien a classe amb una camiseta de cotó gegant –perquè el de triar talla llavors no es portava tant– que demostrava la seua gesta. Tenia una amiga que anava cada any amb el seu pare i tenia de diferents edicions i recorde que jo pensava: “Guaaau, què xulo”. Per a mi allò era de lo millor. Aquelles camisetes blanques eren més tendència que les de Levi’s aquesta temporada.
Els meus pares deien que un altre any ens apuntaríem, però després se’ns passava la data i així en cicle… No vam córrer mai (fins ara), però sí que vam fer una altra cosa, replicar la Volta A Peu en el barri. Perquè sí, va haver-hi una època en què a València no es feien carreres, ni 10K ni gens d’açò, es corrien ‘voltas a peu’. I parle de fa 20 o 22 anys, perquè ací s’ha corregut sempre.
Si alguna cosa té la Volta A Peu no és sol que ha animat a eixir a moure’s a generacions com les dels meus pares, que han crescut havent de pensar en altres coses i sense cap tipus d’educació física; també ha fet que les famílies, els amics, els veïns, es “comboien” per a compartir un dia festiu de jocs i diversió; ha creat una nomenclatura pròpia per a les carreres valencianes; i, sobretot, s’ha convertit en una tradició i una cita ineludible del calendari esportiu i d’oci en la ciutat. Perquè com diu el seu lema, “La Volta A Peu és per a tots el peus”. Potser fins i tot per als meus… Mamà, ens apuntem?
Pd. Potser, ara que allò vintage està de moda, l’organització podria fer una sèrie d’aquelles camisetes blanques perquè persones com jo ens llevem aquella espinita, no vos sembla? Què tal per al 40 aniversari?