No descobrisc gens si dic que la Volta A Peu suposa per a molts la iniciació en açò de córrer. També per a mi va ser una de les primeres carreres i la recorde perfectament, però no parlaré hui d’aquella ocasió. Ho faré sobre altres tres que han sigut, sens dubte, dels moments més emotius que he viscut corrent. Em referisc a la primera vegada que cadascun dels meus fills ha realitzat la prova.
De principi a fi, aquells huit quilòmetres han sigut màgics. I encara diria que aquella màgia comença abans. Quan ells s’han sentit preparats per a fer-ho i han esperat el dia de la carrera amb nervis i il·lusió. Quan ha arribat el moment i han sentit eixes papallones en l’estómac i, després, han començat a trotar, envoltats de gent, de corredors com ells, en el millor ambient possible. Quan hem començat a recórrer València, gambada a gambada, parlant amb ells sobre aquest esport, sobre tot allò que ens dóna i ens fa créixer. Sobre com d’important que és gaudir-ho, amb esforç però sense pressió, anar aconseguint metes.
I abans que ens adonem arriba açò: la meta. I el nus en l’estómac llavors ho tinc jo, perquè no puc evitar emocionar-me en veure’ls gaudir així. Com gaudim els que correm.